No han perdut ni un partit i s’han emportat LaLiga Genuine, la DICUP i The Original Challenge, però el més important de la primera temporada del Fundació Barça Genuine ha estat la bona evolució personal dels seus jugadors i jugadores.

Campió de les tres competicions en què ha participat, invicte, amb 12 victòries i dos empats, si aquest fos un equip qualsevol, la valoració de la seva temporada d’estrena mereixeria la màxima puntuació. Però el Fundació Barça Genuine no és pas un equip qualsevol: la seva raó de ser és la integració de les persones amb altres capacitats a través del futbol i, en aquest aspecte, el balanç del seu primer any també és immillorable. 

“Ha estat una temporada preciosa, en tots els terrenys. Ho hauria estat igualment sense haver guanyat aquest torneig, però endur-se una altra Copa cap a casa ens fa molta il·lusió”, comentava un dels membres del cos tècnic, Josep Ferré, a Daytona (Florida), després de tancar el curs en què ha compartit una experiència fantàstica amb els seus jugadors i jugadores, que va culminar amb la consecució de ‘The Original Challenge’, el triangular amb l’Orlando City i el Nàstic de Tarragona que aplegava, per primer cop, equips inclusius d’Europa i d’Amèrica. Ferré era igualment eloqüent a Bilbao, unes setmanes abans, quan el Fundació Barça es va coronar campió del grup Compañerismo de LaLiga Genuine amb un ple de nou victòries. “El mes de setembre vam crear l’equip, amb molta il·lusió i amb un món per descobrir. Cada entrenament, cada amistós, cada fase de LaLiga Genuine, ha suposat un aprenentatge per a tothom: jugadors, jugadores, entrenadors i entrenadores. Tot ha crescut molt ràpidament i n’estem molt satisfets. No només perquè hem guanyat partits, sinó també per com ho hem fet”, deia. 

En la mateixa línia s’expressava Beth Puigdesens, una de les psicòlogues de l’equip: “Els nois i les noies del Fundació Barça han experimentat un creixement molt gran. Són persones que venien amb unes motxilles molt carregades i poder formar part d’un equip com aquest, d’un Club com el Barça, els ha fet créixer molt. La Tina González, el Francesc Martínez i jo mateixa els hem donat suport psicològic, sobretot per controlar les seves emocions i impulsos a través d’un seguiment personalitzat”.

I què hi diuen els protagonistes? Com han viscut els jugadors i les jugadores del Fundació Barça aquesta temporada? Què n’han tret? Què han après? L’Abel Bau, per exemple, ha deixat de ser Abèlix després d’aprimar-se “50 quilos!”. Portar l’escut del Barça l’ha motivat a aconseguir-ho. Un altre dels porters, Sergi Rodríguez, assegura que “a més de defensar la porteria, ara sé defensar uns valors”. En Kamaal El Yachou, treballador incansable, ja sap què és “treballar en equip”. En Miquel Chavarría, a més de fer un munt de gols, ha après “a compartir i a escoltar”. En Marc Povedano ha progressat molt amb la pilota als peus i, a més, ara li costa menys relacionar-se amb la gent. L’Amine Bachir, davanter genial i imprevisible, ja no és “tan tancat com abans”. En Salva Vidal, l‘autor del gol en l’últim segon que va permetre guanyar LaLiga Genuine, assegura que es veu “més centrat”. En Dani Rodríguez, un defensa sempre ben col·locat, ja no s’enfada tant i té més ganes de fer coses.

En Guillem Anglès, igual que s’atreveix a sortir amb la pilota controlada des del darrera, també s’atreveix “a fer coses que abans no feia”. La Jenny Cabanillas proclama, amb un somriure a la boca, que ha trobat “una família espectacular!”. La Montse Durà diu que el millor dia de la setmana és el dilluns, “perquè és quan ens entrenem”. En Marc Cutillas està content perquè ja sap què és el fora de joc. I en Marc Jiménez és feliç com mai abans ho havia estat després d’haver viatjat “a Màlaga, Bilbao i els Estats Units”. Es pot demanar més? Continuarà la temporada que ve.