Esperant la frontera definitiva

Les dificultats dels joves que migren sols no s’acaben quan arriben al seu destí. L’estigma social, la falta de referents i la incertesa legal són només alguns dels problemes que marquen el seu dia a dia

Es corda les vambes blanques i grises, poc apropiades per a la gespa artificial del terreny de joc, i mira el camp somrient. Ha arribat el seu moment preferit de la setmana: “Quan jugo no penso en res, només m’ho passo bé. Quan acabo la sessió estic molt més tranquil”. S’aixeca amb pressa de la banqueta i marxa corrents a escalfar amb el grup.

En Yassir, de 16 anys, és un jove migrant que va arribar fa 2 anys a Catalunya provinent del Marroc, on hi viu la seva família. “Jo només vull una vida com els altres i m’agradaria poder ajudar que la meva família també la tingui”. Des que va arribar viu en un centre d’acollida amb altres joves en la mateixa situació on es formen al màxim abans d’arribar a la frontera definitiva de la majoria d’edat: “Quan fan 18 anys la seva situació legal es complica i poden acabar vivint al carrer”, ens diu Abdalahe Ali, educador del projecte.

En aquesta barreja entre un present monòton i estructurat, i un futur incert i inestable és imprescindible trobar una via d’escapament: “M’agrada venir jugar a futbol perquè aquí venim tots a passar-nos-ho bé. Som com una família”.

Comença totes les respostes amb la mirada perduda, buscant la paraula exacta en un castellà que domina perfectament, i les acaba mirant-te als ulls, amb un mig somriure que se situa entre el nerviosisme i la vergonya.

“Som com una família”. I una de les peces clau d’aquesta família són els educadors. L’Abdalahe fa 10 anys que és educador a la Fundació Barça i coneix tant la metodologia que també l’aplica a l’equip d’alevins que entrena: “No es pot practicar l’esport sense els valors que s’aprenen aquí. Són els valors que construeixen millors persones”.

L’Abdalahe coneix bé els nois, participa en les bromes del grup fins al punt que sembla que en formi part, però quan toca reconduir la sessió l’autoritat és clara. Quan parla dels joves ho fa des de l’admiració, esborra la rialla permanent de la seva cara i pensa en les cruels realitats que han hagut de viure per arribar fins aquí.

Per ell, la importància del projecte és innegable i és la principal motivació per continuar entrenant: “Tothom té dret a fer esport, a competir, a esbargir-se. Si els neguem això, els estem robant una part de la vida”