fcb.portal.reset.password

A Nigèria, les habilitats futbolístiques de Celestine li van valer el sobrenom de "Boban" degut al nom del seu heroi, el capità croat Zvonimir Boban. | © UNHCR/Zsolt Balla

Aquesta història va ésser publicada originalment, a unhcr.org

El futbol era la vida de Celestine Olisa mentre s’estava fent gran a Nigèria, on la seva habilitat en el joc li va valer el sobrenom de "Boban" degut al seu heroi, el capità croat Zvonimir Boban. Va demostrar ser prou bo per convertir-se en professional quan encara era un adolescent i ara, després de sobreviure al viatge a Europa com a refugiat, està entrenant a la propera generació a la seva pàtria adoptiva de Croàcia.

Celestine, de 35 anys, va néixer a Enugu, a la regió de Biafra, i posteriorment va viure amb la seva madrastra i família a Sabon Gari, a l'estat de Kano. Tenien un negoci de peces de recanvi i rentat de cotxes.

Tot el que ell volia, era jugar al futbol. "Jo els deia als meus pares que anava a l'església, però en realitat anava a jugar al futbol", diu ell.

Celestine col·leccionava fotografies de Boban, que jugava a l'AC Milan i que va portar a Croàcia a la tercera posició de la Copa del Món a França el 1998.

"A casano teníem televisor, així que havíem d’anar a casa dels veïns per veure-la".

"Quan ets petit, admires a algú”, diu Celestine. "Boban era un migcampista agressiu. I em va agradar el seu estil".

Quan va arribar la Copa del Món, Celestine va donar suport a Croàcia.

"Nosaltres no teníem televisor, així que anàvem a casa dels veïns a veure-la", diu ell. "Era un televisor en blanc i negre. Si hi havia massa gent, ens havíem de quedar a fora, i mirar-la per la finestra".

Celestine es recorda de la província de Nigèria des de l'apartament que ara comparteix amb la seva dona croata Anamarija, de 27 anys, que és advocada. Es van casar l'any passat. Diu: "Era més que una relació romàntica". "Era l’única que em donava coratge". Coratge que necessitava en el difícil viatge que havia de fer abans de començar la seva nova vida a Croàcia.

Celestine està entrenant a la nova generació d’estrelles futbolístiques de Croacia.

Celestine havia estat un jugador junior que prometia del Kano Pillars FC, del primer equip de la Premier League de Nigèria i que, el 2004, fou guanyador d’una competició que va dur a la signatura amb Jedinstvo Bijelo Polje FC a Montenegro durant dos anys.

"Tenia vint-i-dos anys", diu. "Vaig arribar a Europa per primera vegada, no hi havia estat mai. Moltes coses eren diferents d'Àfrica. Estava tot sol. En aquell moment, vaig pensar que tindria una vida millor a Nigèria i  vaig entornar-me’n cap a casa. Però de seguida vaig començar a penedir-me’n. El problema religiós a Nigèria havia empitjorat. Jo, ja m’havia adonat que la vida a Europa era segura. I em preguntava, per què he tornat? "

"Una pila de coses eren diferents d'Àfrica. Jo estava tot sol".

El mateix Celestine va resultar ferit quan un atacant anònim el va apunyalar a l'estómac enviant-lo a l'hospital.

El 2011, va abandonar Nigèria per segona vegada. "Ara m’havia convertit en un refugiat. Vaig anar amb contrabandistes, per Líbia i travessant el Mediterrani. Hi ha coses de les que no vull parlar, aquesta és simplement la veritat. Va ser un viatge que ningú no voldria recordar ".

Celestine va ser detingut a Eslovènia, on les autoritats van decidir enviar-lo a Croàcia.

"Vaig estar en un camp obert a Eslovènia", diu. "Ens van avisar que venia la policia. Altres refugiats es van escapar perquè no volien ser enviats a Croàcia, però jo, vaig fer la maleta i em vaig esperar".

"Em deia a mi mateix”, “Ja no vull fugir més, ja en tinc prou". Croàcia em va fer una bona impressió. Croàcia és futbol. La policia va dir que era la primera vegada que s’havien trobat que algú s’estigués assegut, esperant-los i a punt.

Al centre de recepció de Porin, Celestine va començar a animar als altres companys refugiats a jugar al futbol i la Creu Roja els hi proporcionava un camp proper al barri.

"En el futbol, mai no vam tenir la impressió que fóssim sol·licitants d'asil sinó que només érem jugadors, practicant esports de forma natural, com els altres”.

En el futbol, mai no vam tenir la impressió que fóssim sol·licitants d'asil sinó que només érem jugadors ".

Celestine va passar a entrenar nens croats al NK Utrina i adults al NK Zagreb 041, un club no professional, dirigit pels afeccionats, que lluita contra la violència i el racisme en el futbol. Mentre continuava amb la seva segona feina com a barman, Celestine també assistia a l'escola d’entrenadors amb l'objectiu de convertir-se en un entrenador titulat, de l'Associació de Futbol Croata.

Se li va concedir l’asil, i va conèixer i casar-se amb la dona que estimava. "Li vaig dir a l’Anamarija que ho faríem tot a l’estil croat. Vam fer un casament catòlic amb 70 convidats. Malauradament, no vaig poder convidar a ningú d'Àfrica.”

Un vespre d’un dia entre setmana, Celestine ja torna a entrenar els nens del NK Utrina. " diu: “Aquest club és casa meva ". "Conec a tots els pares d’aquí. M’han donat una vida quan jo no era ningú. Sento que confien amb mi".

Assenyala un noi que dribla la pilota al camp.

"Aquest noi està molt entusiasmat. Podria tenir un futur. Podria ser la propera estrella de Croàcia".


Tornar a dalt