Tostão al seu domicili amb una samarreta del Barça / FOTO: Flavio Charchar

[[DES_1]] Eduardo Gonçalves de Andrade (Belo Horizonte, 1947), més conegut amb el nom de ‘Tostão’, com se’l coneixia quan era futbolista del Cruzeiro i de la selecció brasilera dels anys 60 i 70, ha estat escollit com a guanyador del Premi Internacional de Periodisme Vázquez Montalbán que concedeix la Fundació del FC Barcelona i el Col·legi de Periodistes de Catalunya. És el reconeixement a la seva tasca com a columnista en diferents publicacions brasileres, la més coneguda de les quals és ‘A folha de Sao Paulo’. Aquest guardó, que arriba a la seva onzena edició, pretén retre homenatge a la figura i l’obra de Manuel Vázquez Montalbán, periodista que va fer de l’ètica, el compromís social i l’autocrítica una constant en el seu exercici professional.

Què significa per a vostè rebre aquest premi?
És un gran honor. Em vaig quedar molt emocionat i sorprès perquè mai hauria pogut imaginar que guanyaria un premi internacional pel que escric, i això m'ha deixat molt satisfet. No sabia que coneixien els meus articles a Europa. He concedit entrevistes per a mitjans espanyols i fins i tot he escrit articles per a 'El País', però no sabia que el que escric aquí tenia alguna repercussió fora del Brasil. Considero aquest premi un gran reconeixement per la meva feina i em vaig sentir molt feliç perquè era una cosa que no m'esperava.

Com va ser rebre la notícia que era el guanyador?
Era a casa quan vaig rebre una trucada d'algú que em deia que era del FC Barcelona. Al principi, no me’n vaig fiar gaire i vaig pensar que m'estaven fent una broma. Però quan em vaig adonar que anava de debò, vaig estar molt content. Quan saps que ets candidat a algun premi, pateixes amb l'ansietat de no saber si ho guanyaràs o no. En aquest cas, no vaig haver de passar per això i així és encara millor. Estic molt feliç i emocionat.

Com tracta el seu text perquè sigui agradable tant per a la crítica com per al lector en general?
Intento fer el comentari tècnic sobre la tàctica al camp, que és una part que m'agrada molt i és difícil d’explicar en el curt espai que hi ha en una columna. D'altra banda, a mi també m'agrada la poesia, el misteri i la literatura. Llavors, busco escriure alguna cosa tècnica, precisa i directa, però que alhora tingui profunditat i sigui agradable per al lector. És molt difícil barrejar tot això i quan ho faig veig que a les persones els agrada. Crec que als lectors també els agrada el meu fort sentit crític, que utilitzo de la mateixa manera per a tothom.

Com analitza la importància del periodisme esportiu en l'actualitat?
Crec que és una cosa fonamental, una part activa i important de l'esport, que ja forma part d'aquest context. No obstant això, com en totes les professions, hi ha el periodisme bo i dolent. De qualsevol manera, veig el periodisme com una activitat difícil. Al mateix temps que el professional ha de ser competent i independent, es troba immers en un complicat context de relacions socials. Particularment, m'he apartat de les coses relacionades amb el futbol, com ara esdeveniments i promocions, per tenir total independència a l'hora d'escriure. Crec que això és important.

Quins cronistes li van servir com a inspiració?
A mi m'encantava llegir Nelson Rodríguez i sóc un fanàtic dels seus articles. Moltes vegades intento utilitzar el seu estil, utilitzant figures del llenguatge. Som persones molt diferents i per això crec que mai aconseguiria fer un text igual al seu. Els seus articles són fantàstics. Sempre m'ha agradat l'estil més literari, teatral i ell convertia el futbol en una obra de ficció. També hi havia l’Armant Nogueira, autor d'un text refinat. Hem treballat junts a la televisió. Era una persona extremadament culta i jo sempre llegia el que escrivia. Ell fins i tot em va donar molts consells quan vaig començar la meva etapa com a cronista.

Vostè era conegut en la seva etapa com a jugador per ser una persona culta i preocupada amb els problemes socials. Què era el que llegia que cridava tant l'atenció dels altres?
Sempre m'ha agradat llegir, però mai he estat un intel·lectual, tampoc un profund coneixedor de la literatura. El que em cridava l'atenció era que la majoria dels jugadors no tenia el costum de llegir, de saber el que passava al país. Jo sí que tenia aquest interès i buscava informar-me. En realitat, jo era un jove normal que estava en un mitjà en què la majoria només pensava a jugar a futbol i comprar roba bonica. Res en contra, cadascú que faci el que vulgui, però potser per ser una mica diferent tots em veien com un intel·lectual.

La seva carrera esportiva es va desenvolupar durant la dictadura militar brasilera. Vostè sempre es va mostrar en contra del règim i va afirmar que els militars van donar ús polític al títol mundial del 1970. Això li ha generat algun problema?
El títol mundial del 70 i aquell equip espectacular van ser, sens dubte, usats per la dictadura com a forma d'ocultar i fer que les persones oblidessin, entre altres coses, les atrocitats comeses en aquella època. Però això és normal, les dictadures i fins i tot els règims democràtics sempre van utilitzar les figures públiques per enfortir-se. Jo odiava la dictadura i he fet moltes declaracions en contra de la falta de llibertat, però mai vaig tenir problemes. No era un activista dels més implicats ni tampoc formava part d'algun moviment d'oposició al règim.
 
Quin és el seu primer gran record de la història del FC Barcelona?
El meu primer record del Barça va ser gràcies a Johan Cruyff. Ell m'agradava molt com a jugador i quan el Barcelona el va fitxar el 1973 vaig començar a seguir l'actualitat del Club. Més tard, com a cronista, també he estat un gran admirador de l'estil del Barça en la seva etapa com a entrenador, al qual Guardiola donaria continuïtat més tard. En els últims 20 anys, que coincideixen amb la meva etapa com a cronista, el Barça va ser l'equip que més m'ha impressionat. Fins i tot vaig arribar a anar a veure un partit al Camp Nou durant l'època de Ronaldinho Gaúcho.

El Brasil és el segon país estranger que més jugadors ha tingut del Barça al llarg de la seva història. Alguns d'ells, inoblidables, com Evaristo, Romário, Ronaldo, Rivaldo i Ronaldinho. Com analitza aquesta connexió tan forta entre el Barça i el Brasil?
Realment és una relació molt propera. És normal al Brasil veure nens amb la samarreta del Barça i es parla molt del Club. Fins i tot quan no juga gaire bé, tots es recorden del Barça com un símbol del futbol mundial. També ajuda el fet d'haver tingut a la seva plantilla alguns dels millors jugadors del futbol brasiler. Al Brasil hi ha una dita que explica que el Barcelona és el millor lloc per a un brasiler perquè té un estil on el jugador podrà ensenyar totes les seves qualitats. Crec que el Barça representa el futbol que el Brasil ha jugat en el passat i que li agradaria tornar a jugar.

Llavors, en la seva opinió, el Barça d'ara és el Brasil d'abans?
Al Brasil sempre tornen a passar la final del Mundial de Clubs en què el Barça va guanyar al Santos, per les declaracions de Guardiola després del partit. Ell va dir que el Barça jugava el futbol del Brasil que el seu pare i avi li explicaven i això va tenir una repercussió molt positiva aquí. Va fer que la gent es fixés que el nostre futbol està perdent la seva essència. Alhora, va fer augmentar l'admiració dels brasilers pel Barça. La gent veia el Barcelona com un rescat del futbol que sempre juguem i que somiem tornar a jugar un dia. Un estil on és possible jugar bonic i guanyar.

Neymar, Messi i Suárez, els tres millors dels seus respectius països. Creu que és el trident que més s'ha apropat a la qualitat del que hi havia al Mundial del 70, format per Pelé, Tostão i Jairzinho?
(rialles) És difícil, però penso que seria un empat. Jairzinho i jo estaríem al nivell de Suárez, però no al de Messi i Neymar, que són dos fenòmens. Però Pelé ens ajudaria a apujar aquest nivell. Ell estava molt per sobre dels altres. En la seva època, va ser més gran del que Messi i Cristiano són avui. Una cosa impressionant, el millor que he vist jugar i crec que gràcies a ell aquesta comparació seria un empat.

Futbolista, metge i columnista

Eduardo Gonçalves d'Andrade (Belo Horizonte, 1947), pare de l'enginyer ambiental André i de la jutge Mariana, va tenir el seu primer contacte amb el futbol quan era molt petit a la seva ciutat natal. Com que jugava sempre amb els grans i era molt més petit que els altres, va rebre el sobrenom de 'Tostão', la moneda brasilera de menor valor en aquell moment. Als 7 anys, ja actuava en equips federats al mateix temps que seguia dedicat als estudis. "En realitat, el meu somni era tenir una carrera universitària i no ser jugador de futbol".

Malgrat tenir clar quin era el seu objectiu, Tostão no va trigar a començar a entrenar-se a l’equip de futbol sala del Cruzeiro. Després d'això, va jugar durant un període curt en l'infantil de l'América i amb 16 anys, tornaria al Cruzeiro per convertir-se en jugador professional. Als 18 va rebre la seva primera trucada de la selecció brasilera i en aquell moment es va adonar que el seu somni de tenir una carrera universitària hauria d'esperar.

La carrera esportiva de Tostão va ser curta. El 1973, després de 10 anys com a professional, es va veure obligat a penjar les botes per culpa d'un despreniment de la retina. Però va tenir temps suficient per convertir-se en el màxim golejador de la història del Cruzeiro (249 gols), formar part de la millor selecció de tots els temps –el Brasil del 1970- i ser considerat un dels 20 millors jugadors sud-americans del segle XX.

"Quan el metge em va dir que havia de deixar el futbol per no quedar-me cec, vaig contestar:  ‘Està bé’. En lloc d'estar deprimit o alguna cosa per l'estil, l'endemà ja estava mirant una escola per preparar-me per entrar a la universitat", va explicar. El 1975 va entrar a Medicina i sis anys després obtenia el seu tan desitjat diploma. "Si hagués deixat el futbol als 35, 36 anys, potser mai hauria tingut l'energia per tornar als estudis".

Passats 16 anys de total dedicació a la professió de metge, Tostão va rebre una invitació per fer comentaris esportius a la televisió i ja no ho va deixar. Durant un temps va intentar compaginar els dos treballs, però era una cosa incompatible: "Vaig decidir seguir com a comentarista i després em vaig convertir en columnista. Actualment, escric per a sis diaris". La veritat és que no se sap si ell guanyaria gaires premis internacionals de medicina, però com a columnista acaba de ser guardonat amb el premi de literatura esportiva més important de Catalunya, el Premi Manuel Vázquez Montalbán.