El periodista Ramon Besa ha llegit la glossa del jurat del Premi a Tostão / FOTO: MIGUEL RUIZ - FCB

A continuació reproduïm la glossa que el periodista català Ramon Besa ha fet d’Eduardo Gonçalves de Andrade ‘Tostão’, un cop s’ha conegut, aquest dissabte, el nom del guanyador de la XI edició del Premi Internacional de Periodisme Vázquez Montalbán, en la categoria de periodisme esportiu:

“Tostão escriu com jugava”, diu Juca Kfouri, el prestigiós periodista esportiu brasiler, al pròleg d’‘A perfeição não existe’, un llibre que recull les millors columnes de Tostão a la ‘Folha de São Paulo’. No hi pot haver un elogi millor a l’obra d’un home que pertany per mèrits propis a l’Olimp dels grans futbolistes. A Eduardo Gonçalves de Andrade, nascut a Belo Horizonte el 1947, se’l coneixia des de nen com ‘Tostão’. Va ser el seu sobrenom com a jugador i és la seva signatura com a columnista. I el seu llegat és igualment impressionant en les dues facetes.

Abans que s’hagués de retirar per un despreniment de retina als 27 anys, Tostão ja havia expressat tot el seu talent a l’època daurada del futbol brasiler. La seva carrera va començar al Cruzeiro, club del qual encara és el màxim golejador. Amb 19 anys va participar en el Mundial del 1966. Va jugar un partit i va marcar un gol, però el Brasil va ser eliminat a la primera ronda, un resultat que va provocar dures crítiques i un agre debat en el qual es qüestionava la vigència del tradicional estil brasiler.

Quatre anys més tard, el Brasil va fascinar el món al Mundial de Mèxic 1970. Probablement és l’equip més admirat de tots els temps. Poques vegades s’ha vist una barreja tan ben aconseguida d’enginy, habilitat, intel·ligència, voluntat competitiva, organització i compromís col·lectiu. El resultat va anar més enllà de la victòria en aquell torneig inoblidable. La selecció brasilera va establir una cosa semblant al cànon del futbol. Des d’aleshores, tots els grans equips es comparen amb el record del Brasil 70.

Tostão era un jugador fonamental en aquell equip d’estrelles, encapçalades per Pelé. Uns mesos més tard de patir la lesió a l’ull que l’acabaria retirant prematurament del futbol, Tostão va ser un manual amb botes al Mundial del 1970. D’alçada mitjana, gens imponent pel seu aspecte, coneixia tots els secrets del futbol. Tostão jugava en punta, ‘volantejava’ amb els centrecampistes, apareixia pels costats i era pràcticament indetectable pels defenses centrals. Jugava a un o dos tocs i era un mestre de les parets, del teva-meva, però es guardava el recurs de l’habilitat quan ho demanava la jugada. Res era més efectiu que associar-se amb Tostão, i ningú en va sortir més afavorit que Pelé.

Va marcar dos gols a Mèxic 70, va fer sis passades de gol i va protagonitzar moments inoblidables, entre d’altres, la sotana a Bobby Moore en la jugada prèvia al gol contra Anglaterra i la famosa passada filtrada a Clodoaldo en el primer gol a l’Uruguai. A la final, el seu sentit solidari del joc es va fer palès en la persecució de l’italià Juliano, una acció defensiva que va ser l’inici de la memorable jugada del quart gol. Nou jugadors van arribar a participar en una acció en què els brasilers van ser l’Ajax abans de l’Ajax.

Des que de ben jove va debutar al Cruzeiro, Tostão es va distingir per trobar sempre la millor solució als problemes amb què es trobava; era un jugador minimalista, exquisit, a la recerca constant de la concisió. Va aplicar més bé que ningú la vella màxima de Mies van der Rohe: menys és més. Va abandonar el futbol el 1973, després de dues operacions a l’ull fet malbé per un cop de pilota de Ditao, lateral del Corinthians, el 1969.

Va acabar un somni i en va començar un altre. Es va matricular a la Facultat de Medicina de la Universitat Estatal de Minas Gerais. Es va llicenciar el 1981. Va exercir la medicina durant més d’una dècada. Va ser professor universitari i també va estudiar Psicologia. L’any 1994 va rebre una oferta per treballar com a columnista de futbol al ‘Diario do Tarde’, de Belo Horizonte; les seves anàlisis van ser molt seguides pels lectors i també pels principals diaris brasilers. L’any 1997 va començar la seva col·laboració al ‘Jornao’ del Brasil. I dos anys després es va incorporar al ‘Folha de São Paulo’, el principal diari brasiler.

Juca Kfouri té raó. Tostão escriu com jugava. Les seves columnes són curtes, elegants, contundents, sense concessions demagògiques, amb un finíssim sentit de l’humor, didàctiques però sense rastre d’arrogància, plenes d’humanitat i profundes conviccions. Explica que gairebé no havia escrit res a la seva joventut, o fins i tot durant el seu període universitari. En canvi, sempre va ser un gran lector. “Escrivint vaig aprendre a escriure, llegint els columnistes de la ‘Folha de São Paulo’ i d’altres diaris. Cadascun amb el seu estil. Vaig aprendre de tots”, acostuma a dir Tostão.

Han passat 20 anys des que va començar el seu recorregut periodístic. Probablement és el columnista més prestigiós del Brasil, encara que el seu hipercrític caràcter li impedeixi acceptar-ho. En tots els seus escrits aborda amb passió i rigor l’univers del futbol, territori de puntes incomptables que Tostão descobreix de manera brillant als seus lectors. La seva mirada és tan incisiva com panoràmica. Crític d’aquells que han desnaturalitzat el futbol brasiler, gran defensor de l’enginy, la tècnica, la bellesa i la solidaritat, Tostão no ha dubtat mai a transmetre la seva admiració pels jugadors i els equips que manifesten aquestes qualitats. Entre aquests, el Barça. Al Mundial del Brasil, després de l’eliminació de la selecció espanyola, va qualificar d’enorme la contribució del Barça al futbol del nostre temps. L’homenatge, doncs, adquireix un significat especial perquè prové d’un mític futbolista i extraordinari escriptor.