El coratge de la Verbina

"Increïblement, tot i el patiment experimentat a tan curta edat, la seva mirada no ha perdut ni una mica de llum."

 

Text: Josep Giralt

Foto: Jordi Sanglas

 

Verbina té 12 anys, la pell bruna, i unes trenes negres fortes com les branques d'una olivera. Podria ser una heroïna de Lev Tolstoi,  no només per la seva actitud valenta i el seu caràcter obert i noble, sinó per la força i la determinació que transmet. Si caràcter és destí, serà difícil que el futur doblegui la seva capacitat de superació.

 

El seu exili va començar el dia que va escapar de l’Iran a l’hora en què la llum daurada comença a colpejar en els basars i es filtra per les claraboies. Va fer a peu 2.258 quilòmetres des del seu Iran natal fins a Turquia. Un recorregut que es va veure obligada a fer sota un sol de justícia, amb temperatures de més de cinquanta graus centígrads. Enrere va quedar una infància on la seva mare li llegia contes de llops i conills, cuques de llum, tarongers, i poemes de l'escriptor Hafez de Shiraz.

 

 “És jugant a futbol com més em diverteixo. No m’agrada recordar els mals moments”.

 

Al Líban viuen un milió de persones expatriades. Una autèntica marea humana empesa per la desesperança. En l’actualitat Verbina conviu amb la seva família al assentaments de refugiats de la vall de la Bekaa, envoltada de muntanyes àrides.

 

La jove iraniana vol ser doctora: “El que més m’agradaria és poder salvar molta gent”. Increïblement, tot i el patiment experimentat a tan curta edat, la seva mirada no ha perdut ni una mica de llum.

 

Verbina forma part dels beneficiaris del programa refugiats de la Fundació Barça. L’objectiu del projecte és reforçar i donar eines als nens i adolescents refugiats per prevenir i resoldre conflictes i fomentar la seva inclusió social i integració. “Ha estat molt dur, però ‘FutbolNet’ m’ha ajudat a fer amics i també a oblidar. És jugant a futbol com més em diverteixo. No m’agrada recordar els mals moments”.

 

La situació dels refugiats a la Bekaa és complexa. No hi ha respostes fàcils quan es tracta d’explicar la seva situació actual. No obstant això, és a través de l’esport que se’ls ajuda a mitigar els traumes viscuts per la guerra i l’exili, amb la finalitat d’aportar-los benestar emocional i, per tant, esperança en l’espècie humana.